Al Capone

Aquesta és la història d'un humil vailet italià que va fer llegenda. Era un xicot pobre, alt i fort; cada dia treballava fins l'esgotament per a uns capitalistes controladors. Un dia va decidir escapar i, tot i que li va costar molt, ho va lograr. Va començar a subsistir del que trobava, però no era suficient, havia de robar.

Primer va començar robant a vagabunds, després bossos després a mà armada, fins que va volguer fer el millor cop: robar a una màfia. Va intentar "hackejar" la seva red, però el van atrapar i el van encarcellar. Una setmana més tard, van prepara-lo per al seu destí, l'anaven a afusellar, peró abans de que ho poguessin fer va escapar va agafar una ametralladora i els va matar a tots.

Des de llavors va començar a fer el seu imperi mafiós, que va creixer fins a controlar tot el món. Era respectat i respectava a tothom. Ell era ... Al Capone.

Breu descripció de la meva fantasía

(Atenció! El següent text pot conteir una versió exagerada i/o cambiada per l'autor de la veritable realitat.)

Jo sóc un noi d'uns quinze anys. Sóc baixet, no necessariamient gras, sóc conegut però no necessariamient estimat. Vaig néixer en la nit més obscura i, faig que sigui difícil de trobar, tant la meva persona com la meva amistat. Tot hi aixó no tothom em sap valorar. Faig voleibol, a pesar dels riures, sóc bon lector, els agradi o no. Si bé seré científic, també em perseguiran, vull ajudar aconsellant, pero no m'escolten, quan es fan mal, em culpen, i si tot surt bé, reconegut no seré.
Jo, de professió vull ser zoòleg, descobrir més coses dels animals, però si algú em fa enfadar, la meva fúria pot ser letal. M'encanta la fauna, ja que és diferent de l'home, si bé no es queixa, no discuteix no em persegueix ni em critíca; però, sobretot, no em mortifica. Jo no escric per escriure, escric per plaer, acudits que fan riure, o històries de saber. Dona'm un bon tema, molt temps i una novel·la t'escriuré. A pesar de la meva cal·ligrafia escrivint trobo el plaer.